Com eixir endavant en l'autisme

Liz Pér-Zar https://www.facebook.com/liz.perzar?ref=ts&fr

COM ARRIBA, COM ES VIU, COM ES VA SUPERANT, I COM EIXIR ENDAVANT EN L'AUTISME. de Aspau, dilluns, 10 de desembre de 2012 a la(s) 20:56 ·

 De MARSANT "El somriure de l'autisme"

    Un dia com avui (24 de Novembre) de l'any dos mil deu, va arribar el nom del diagnòstic: AUTISME; com a molts de vostès, el saber el nom del cúmul de símptomes que presenta el nostre fill és un alleugeriment, ja que a partir d'aquest podem començar a estructurar i treballar, però també accepte que en saber aqueix diagnòstic se'm va esfondrar el meu món, deuen entendre que estaven parlant del MEU FILL, del ser que més m’estime, per tant no em vaig omplir de felicitat ni de bon tros, i el seu autisme era diagnosticat com a sever, el meu príncep tenia 2 anys 3 mesos d'edat… Ara la seua mirada sense rumb, el seu silenci ensordidor, la seua “apatia”, la seua falta d'interès,  no respondre al seu nom,  que no es donara la volta per veure, que els joguets sols li interessaren per girar-los sobre les seues manetes i posar-los del seu costat dret a esquerre i a l’inrevés (podia passar el dia sencer fent això), que deixara de mastegar el menjar (no menjava gens sòlid), ara tot tenia una raó, tenia un nom, arribava sense avisar, sense ser convidat i es ficava en les nostres vides… va arribar l'AUTISME.

   Recorde que quan la doctora estava parlant amb nosaltres les meues llàgrimes no deixaven d'eixir…, el camí a casa va ser taaaan llarg, tan trist, anàvem el meu xiquet, el meu espòs i jo en el cotxe, era aclaparant l'ambient, ja en aqueix moment ni ell ni jo podíem contenir les llàgrimes, vam arribar a casa, vam banyar, canviem i vam dormir al xiquet, no creuem paraula, no ens vèiem… no podíem, el dolor era tan gran, s'estaven morint tots i cadascun dels nostres somnis que havíem construït per al nostre Santi. I  així van passar diversos dies, no sé quants, no ens atrevíem a parlar entre nosaltres del que estava passant... Fins que una vesprada vaig decidir eixir d'aqueix atordiment, quan va arribar el meu espòs a casa li vaig dir: ja n'hi ha prou, no ens lamentem, hem de parlar de l'AUTISME, Santi ha vingut, i amb ell, l'autisme, hem de posar-nos les piles i canalitzar tot aqueix dolor en alguna cosa positiva per al nostre fill; passem un Nadal i un any nou molt trists, fins que em vaig dir, què em passa?? Ací està Santi, el meu príncep, ens necessita forts, decidits i lluitant, i fou per això que vaig dir: aquest és el nostre fill, ací està, i hem de donar-li suport perquè isca avant, i així va ser que va nàixer la frase de: A PARTIR D'AVUI HE D'APRENDRE A SOMIAR NOUS SOMNIS, solament això, ja que el meu dolor en gran part era perquè es diluïen ELS MEUS somnis, aquells que jo vaig projectar per al meu fill (que per cert, mai li ho vaig consultar). 

    I així va ser com va començar el nostre caminar per aquest camí, no ha estat fàcil ho reconec, hi ha hagut temors, pors, frustracions, enutjós, impotència, tristeses, dolor, moltes llàgrimes, però definitivament res  comparable amb les alegries que el meu Santi ens dóna dia a dia, el fet de veure tot el seu esforç i treball que hi ha darrere de cada assoliment que obté, gaudir quan la seua mirada es creua amb la meua i es fon en una sola, la seua petita cara d'alegria quan ens veu, el seu somriure, les seues abraçades, els seus petons, la seua ingenuïtat, els seus jocs i tots els seus avanços; falta molt camí que recórrer, però també sé que inclús falten moltíssims triomfs que celebrar; eres la meua llum i la meua raó de ser, la teua missió ha estat fer-me gaudir la vida d'una forma diferent, de vegades em costa molt treball però quan ho aconseguisc, en gaudisc moltíssim, t'estime, príncep meu, estime el meu Santi, gràcies per ser el meu petit gran mestre.

Liz Pér-Zar

https://www.facebook.com/liz.perzar?ref=ts&fr